Negariem que la "tendència fonamental del nostre temps", per utilitzar l'expressió de Severino, apunta a la banalització del significat social de l'art -la seva perduà de l'aura, la seva despotenciació com a instrument de construcció i d'intensificació de les formes d'experiència, dels mons de vida? No, sens dubte. Però és cert que en direcció contrària bufa un vent potser menys sorollós i dominant, encara que no menys constant i efectiu en la seva suavitat. Es el que porta la pintura de Begoña Egurbide cap a destins i significats diferents.

El seu art no és de complaences formais, un art "estetitzat", de saló de beilesa, sinó un art esquinçat, brutal, que esgarrapa per sota de la peli i omple de sang la mirada. Hi ha alguna cosa d'iniciàtic, un joc cerimonial de poders en qué ressonen ecos de rituals secrets i sacrificis. I això, evidentment, sense el minim efectisme, sense aquesta truculència de les imatges esgarrifoses a què els expressionismes d'anys passats ens van acostumar. Al contrari, la seva efectivitat, la seva força, es fonamenta en el coneixement profunds dels "poders de l'art". Un coneixement que es trasllueix menys de forma intelel·ectualitzada que en una de molt immediata, molt intuitiva.

Poders que es refereixen a una memòria ancestral, gairebé diria antropològica, del lloc i la funció que l'art hauria d'ostentar aquests mateixos lloc i funció que en les noves societats tendeix, sembla que irrévocablement, a perdre. Poders que li vindrien del seu potencial fundacional dels ordres de comprensió del món. Poders que, amb sàvia facilitat de sacerdotessa, Begoña Egurbide juga i desplega en les seves pintures. Poders que fan que el símbol es trobi amb la llengua primordial, en qué la forma ele¬mental reté aquesta funció primera en la qual la poesia és al mateix temps escriptura i jeroglífic, visualitat pura i cant primer.

Poders que atreuen la representado del eos fet vestigis, memoria atàvica del foc i els elements, registre fósil de visions i fantasies obscures, primeres. Es així que davant de la materialitat ferotge de les seves pintures s'experimenta la tensió de l'aprenentatge primer del món, la difícultat que, abans de conéixer el llenguatge representa comprendre el que és: aquesta possibilitat d'associar un so, una forma, un signe, amb una cosa diferenciada, un objecte, un èsser.

Es art el que atrau i investeix així el fet d'anomenar o el d'escriure o el de dibuixar, del seu poder de dir del món, i són aquests els poders amb qué el treball d'Egurbide persegueix recarregar-se: en aquests poders es constitueix també la seva efícácia com a do, com a ofrena. Com a farmac, fins i tot, si es volgués. Perqué el que ens dóna, essent visió d'identitat -i malaltia i consciéncia de la malaltia-, és també comprensió il·luminadora d'aquest gest metafísic pel qual la consciéncia s'obre ja magnífica i sobirana enmig del món, encara sense saber si aquest és el seu Hoc, però disposada -o condemnada- a ser-hi per sempre, convertida, ella també, en esdeveniment pur i net, apassionat moment de la fascinant aventura de l'ésser.

 

José Luis Brea

 © 2019 Begoña Egurbide