Els rostres de la memòria
Jordi Obiols
Akira Kurosawa, en el seu ja clàssic film Rashomon, explora el record de quatre testimonis d'una
violació. Encara que tots ells han presenciat clarament el mateix fet, el record que d'ell
tenen, i el relat que cadascun fa, difereix del dels altres. Són quatre històries diferents,
quatre records diferents, quatre realitats procedents de la mateixa realitat. L'espectador
acaba concloent que és difícil saber fins a quin punt la memòria pot dir-nos “què va ocórrer
realment” en un lloc i en un temps concrets del passat.
Això ens porta també a reflexionar sobre la pròpia noció de realitat. Hi ha algú que
recordi els fets “millor” que els altres? Podem fins i tot preguntar-nos: Existeix realment
“el fet en si”, o per contra hi haurà tants fets com a observadors? Són tots els
records, totes les perspectives de l'ocorregut igualment reals?
La psicobiología actual està revelant que la naturalesa de la memòria és fonamentalment
constructiva i subjectiva.
Això la fa susceptible a formes variades de distorsió i d'inexactitud. És una il·lusió
ingènua i una noció obsoleta pensar que el record del passat consisteix simplement a anar
enrere en el temps i llegir el contingut d'una escena que emergeix. Com mirar un àlbum de fotos
de la infància, o com recuperar un arxiu del disc dur de l'ordinador.
La nostra ment, la nostra memòria, no funcionen així. La realitat subjectiva es reconstrueix constant
i indefectiblemente.
Des de les etapes inicials del desenvolupament postnatal, el cervell comença a formar connexions
(sinapsis) noves, de manera que aquesta etapa es caracteritza per un gran augment de la densitat
sináptica.
El creixement de les dendritas (prolongacions de les cèl·lules nervioses) pot comparar-se amb
el creixement de la vegetació a la primavera. Aquest procés es coneix com sinaptogénesis.
Dura un cert temps, curt. Quan les densitats sinápticas de la majoria de les regions del
cervell han aconseguit el seu màxim nivell, les sinapsis que no s'utilitzen comencen a ser podades,
eliminades, mentre que les que s'utilitzen amb molta freqüència resulten enfortides. El nostre
contacte amb, visió de, punt de vista, perspectiva de, o experiència de la realitat selecciona,
d'entre les múltiples opcions possibles, solament unes poques branques del nostre arbre neuronal. No
tots els camins seran recorreguts, no viurem totes les realitats potencials, no
reforçarem tots els botons sinápticos, no consolidarem totes les connexions possibles de
la nostra xarxa neuronal.
Quin significat té tot això? Significa que el nostre món personal, la nostra realitat
subjectiva es conforma a través del que descartem, del que no atenem, del que és
neutre a la nostra atenció, del que no ens interessa, és a dir, de gairebé Tota-la-Realitat
exceptuant aquells detalls que sí ens atreuen, aquelles petites parts de la realitat que ens
és propera i que seleccionem com a rellevants.
La saliencia (no busquin en el DRAE) d'una mica de la realitat (sigui un objecte, una persona, un
rostre) és l'estat o qualitat pel qual est sobresurt de la resta i es fa notar, en la nostra
ment, en relació al seu entorn. És un mecanisme mental bàsic d'adaptació a l'entorn i de
supervivència. Si el rugit d'un lleó proper, o la visió d'un enemic que s'aproxima a
nosaltres no provoquessin aquesta saliencia en la nostra ment, simplement no estaríem aquí.
També és sortint un rostre agradable que ens somriu enmig d'un conjunt de rostres
neutres o menys interessants per a nosaltres.
Els rostres són un paradigma per entendre el concepte de saliencia. Tots naixem amb una
capacitat molt bàsica però extraordinària de reconeixement facial. En néixer, el nostre cervell ja
està proveït de certa informació sobre com ha de ser una cara. Pocs dies després de venir
al món, els bebès aprenen a reconèixer el rostre de la seva mare. Hi ha mecanismes innats per la
saliencia que és, doncs, un fenomen perceptiu/ emocional que guia la construcció de la
memòria de cada individu. Les emocions estructuren la nostra memòria perquè actuen com un zoom o un filtre que concedeix preferència a alguns records sobre uns altres, en funció de l'estat
d'ànim en el qual ens trobem quan es produeix un determinat esdeveniment. Així, la
memòria no pot analitzar-se sense tenir en compte els vincles que té amb la identitat. En
el context de les turbulències emocionals de la psicosi, el deliri i l'al·lucinació són
fenòmens de saliencia aberrant. La ment psicótica assigna una saliencia a fets neutres de la
realitat, als quals atorga un significat especial. Per exemple: “aquesta cara em mira malament”, “aquesta
notícia del periòdic parla del meu problema”, etc. Es tractaria d'una lectura, d'una visió
hipersubjetiva, distorsionada, de la realitat. Així, el psicótico crea un univers idiosincrático,
una realitat aparti, única.
La física moderna ha arribat a la sorprenent conclusió que la matèria que ens conforma i
que ens envolta no és més que buit, acompanyat d'unes motas gairebé insignificants de substància,
en forma d'electrons i altres partícules. La psicobiología actual ens revela que la memòria és
subjectiva, constructiva. És, doncs, la Realitat un immens buit de subjectivitat que embolica
alguns corpuscles imperceptibles de matèria objectiva?
L'obra de Begoña Egurbide, les seves peces lenticulares, aporten una singular forma de reflexionar
sobre la subjectivitat, sobre com construïm la nostra realitat particular i la nostra memòria d'ella.
No és de menor importància, a la meva entendre, l'interès de Egurbide per la figura humana,
pels rostres, que poblen les seves peces. Des de la ciència, també s'ha ressaltat la naturalesa
social del record, de la construcció de la realitat. En l'obra d'aquesta artista, el caràcter
inestable de la nostra visió d'una realitat mutante, la importància del lloc i del moment
concrets de l'observació, ens revelen una comprensió de nosaltres mateixos que il·lustra i que
conflueix amb les aportacions de la ciència psicològica actual.
Jordi Obiols és psiquiatre i catedràtic de psicopatología en la UAB.