Actualment existeix un retorn a la geometría que no per la seva ubiqüitat és menys susceptible de ser analitzat. Com tots els retorns a qué estem assistint últimament h¡ ha exemples d'apropiacions molt superficials que són degudes al mer ¡mpuls de la moda, i relectures de propostes geométriques plenes d'ínterés.
Pero, a més, l'abstracció geométrica sorgida a les primeres avantguardes poseeix una varietat d'acepcions, propostes i ádhuc tons que fa que sigui impossible tallar-les per un únic patró. Entre el rigor i la precisió propugnáis en el Manifest de la pintura concreta de Theo van Doesburg (Som pintors que pensem i que mesurem va dir l'artista i arquitecte holandés) i el misticisme d'un Malévitx hi ha grans diferencies de propósit, i inclús de tractament. Com hi són per altra banda, entre el formalisme d'un Max Bill i la búsqueda d'un absolut metafísic de Barnett Newmann.
També a l'actualitat veiem aparéixer mescles que abans eren impossibles, o que haurien estat qualificades d'heterodoxes: per exemple, si la textura o l'abundáncia de matéria s'associava a l'informalisme, ara la textura sembla donar eos, i imbueix de calidesa les formes geométriques. És ciar que podriem citar l'exemple de Tapies, com a precedent de l'esmentat recurs, ja que a la seva obra, i des deis anys cinquanta, és perceptible un bastiment geométric subjacent a la matéria.
Tanmateix Tapies com Yves Klein són referéncies concretes per al treball de Begoña Egurbide. Aquesta artista que s'iniciá en el camp de la pintura amb unes obres que evocaven les de Barnett Newmann peí seu émfasi en la geometría i en el camp del color unificat, la qual cosa donava un epai de profundes ressonáncies espirituals o contemplatives. Aquelles obres, exposades a la Sala de Lectura de Reus l'any 1985, podrien ser qualificades d'intercessores d'un estat d'ánim, o bé, segons paraules de l'autora, d'espais on poder-s’hi perdre.
El silenci semblava viure-hi, així com la quietud. Es podria recordar aquí la famosa frase de Kandinski: Avui un punt en la pintura diu molt més que una figura humana... el pintor necessita objectes discrets, silenciosos, quasi insignificants... qué silenciosa és una poma al costai de Laocoonte. Un cercle és encara més silencios.
Dones bé, un sentit espiritual, contemplatíu, torna a aparéixer en aquesta nova série que ara ens mostra Begoña Egurbide. Abans d'arribar a aquest punt l'artista s'ha plantejat. Qué és el que hi ha d'haver i elq ue no hi ha d'haver en un quadre?. En la búsqueda d'aquesta mena d'elements mínims ha escollit les formes essencials: quadrats, circumferéncies, rombs... Pero no ha volgut reduir la textura, al contrari, aquesta s'explica en capes i més capes, en les que hi ha pols de marbre, pigments, ciments diversos, etc. Sóc una pintora que dubta i que insisteix, ens diu, encara que també comenta el seu desig d'aconseguir una imatge impactant.
I realment ho aconsegueix, amb resultats de vegades diversos i intranquilitzadors. El gruix, i les taques reservades en negre, confereixen ambigüitat a la forma i una aparenga amb connotacions cósmiques o inclús arqueológiques. Órbites que es craquelen i geometries que es fonen i es desintegren... Pero també el joc geometría dura/textura difosa, suggeréncies d'altres formes ¡nteriors, com en matérics mandales. Algunes, final- ment apuren al máxim el límit del que és tolerable, segons els cánons del bon gust. I de forma totalment voluntaria, és ciar.
Com a conseqüéncia d'aixó, Begoña Egurbide sembla haver donat per concloses les possibilitats d'ús d'aques- tes textures, les quals, d'una altra manera, podrien correr el risc de caure en un esterotip. Li han servit per desfer l'obvietat, per involucrar l'espectador en espais sagrats i monumentals, impactants i fins i tot místics, en tot cas, mai inofensius. Si l'art, com algú ha dit, pot ser un substituí de la religió, heus aquí uns emblemes de la contemplado moderna, amb tots els dubtes —les nafres i els granets— que aquesta comporta.