“Amor fati: que aquest sigui d'ara endavant el meu amor”

—va escriure Nietzsche. Amb el nom d'amor fati és coneguda la fatalitat predeterminada per l'atzar de la raó i desraó de l'amor; de la mateixa forma que l'amor obsessiu, la malaltia de l'enamorat, va rebre el nom mèdic en l'occident llatí d'amor heros. Mentre que l'amor-passió,

subjectiu, ha estat motor germinativo i dialèctic de nombroses obres literàries i

artístiques, i fins i tot, de la diagnosi mèdica, com en l'estudi pioner d'Arnau de Vilanova al

segle XIII, l'amor fati, amb el qual incomprensiblement es confon sovint, té més

reputació moral, ja que on en l'un, l'amor febril té un deliri eròtic, en l'amor cortès l'enamorat se sotmet a la persona estimada. De fet, l'amor fati de tall clàssic, és ressituat, per la filosofia moderna de l'alliberament, lluny de qualsevol predeterminació, com a negació positiva de la història en un present permanent

en ascendència circular. En el pèndol binari de la història política i dela cultura entre predeterminació, destinació o ordre i llibertat, o entre ideal, norma i desenfrenament, les religions

i la llei, així com les ciències, li han aplicat valors, normes i teràpies a unes realitats esmunyedisses. Malgrat això, el predicamento en pro de l'amor lliure en les avantguardes artístiques i el redescubrimiento del propi cos individual en els nous comportaments de l'art conceptual, paral·lels als estudis de gènere i l'alliberament feminista, van ser decantant l'art

de la representació més cap a la ruptura de la sintaxi i el dolor del cos ferit, que cap a les narrativitats socials.

Devem a l'artista Begoña Egurbide una aproximació diferent. En

lloc de continuar furgant en el desmembramiento de la imatge, procura donar valor a la reunificació dels temps sotmesos a l'arbitrarietat d'unes imatges inicials, amb les quals l'espectador, com l'autor, actua. Com si el despert estigués dormit i l'elecció fos possible. Així, gràcies als dispositius oberts del punt de vista en sistemes lineals, la consciència converteix la miradaen una construcció sobre l'al·luvió d'imatges singularment

arquetípicas.

Cada generació nomena i veu les mateixes coses de forma diferent, i en fer-ho modifiquem tant l'ordre de la percepció com l'ordre de la comprensió i el comportament. Arts Santa Mònica, atent a la dinàmica que s'estableix entre memòria

i innovació, creativitat i societat, celebra també l'aproximació que a temàtiques d'ordre subjectiu inscrites en la naturalesa —una naturalesa en aquest cas

sense pretesa evolució, sinó com a esgotament—, fan filòsofs, psiquiatres, historiadors i

legisladors.

 

Vicenç Altaió. Director de Arts Santa Mònica

 © 2019 Begoña Egurbide