LAS AMAZONAS

M'obria pas a cops de destral

Entre les grans fulles verdes

veles verdes les aies verdes de la brossa i la fronda amazÒnica Vegetacié molsuda Desesperada Engegada contra el cel vibrant que del seu balcô de llum en esclats ho supervisava tôt i vessava, boquejava i abocava devessalls de colors i de temperatura A mi i a tu i als nostres amies ficats en aquell infern de supervivèneia devoradora Vaig caure i vaig tornar a eixir del Ilot A alçar-me empentat per una onada febril que m'aguantava dret. en suspens quilômetre amunt quilômetre avall, extàtic i projectat contra les tones i els milers de muralles coixinoses de vegetacio del cadafal de la jungla on sens dubte quedaria perdut sebollit oblidat corn un ofidi, com tu. com els meus amies, pels quais ja podia començar a plorar. a ploure

La terra xucla És una cançô M'absorbeix Se m'empassa la fibra de les vanes i em sembla correcte M'engoleix lôgicament —Mata en Garcia—, em repetia. ens deia i ¿què hi feia que el matés jo o que fos un xic més enllà. aquell estomac desbordat de la natura? La terra natal, la que mata. L'aigua nega. El cel crema. Oposa els homes, els fa

tornar bojos i els torna a l'infern originari. Folls d'amor i d'odi, exacerbats. Homes de punta. Mudats

La terra mata Feia befa de tu Feia befa de mi Feia befa deis amies i empleats nostres

Feia cruixir el cordam dels ossos i els judicis que emetien sense parar les nostres consciències —Això està bé allò malament!— però a la meva la mania restava sota l'aixopluc de l onada impetuosa —Mata en Garcia Mata'l Mata'l— Reverberava a l’amazones, a les muralles de la fusta viva, al Ilot que trepitjàvem com condemnats de peus descalços

L'aigua apunta a la gola, dispara i crema en fred: el sol escup esquinços de gel i els injecta als graons de les cames. Nodrits a la ciutat. fabricats amb crits i cops i rescalfats a la costa cap a l'oest

Jo me'n vaig, ¿i tu què fas? (ets al servei del millor) Al servei del millor De manera que quan una de les dones cedí pel cansament, per l'encalç acalaparador de la natura acarnissada, se n van repartir el eos Aquest una cama, aquell la cuirassa d'ossos del pit però a tu, més enllà. a tu només te

n'interessaven els dits!

Entre el sembrat angoixôs Entre els vius Entre els vius Entre les messes de cigrons

Els conreus granulats Les sabanes ondulades de sembrats de cigrons La collita del cigrô No basta voler ser un assassi Cal néixer amb les mans facades de sang i que quan més de dues persones et mirin fit a fit i et diguin que totes dues t'estimen. tu en matis l’una de les dues i que quan més de dues persones es fixin en tu, et mirin atentament tinguis anima de lladre, de delinqüent per tal de saber correr davant dels altres Es fixen en tu i te'n vas corrent Les fulles grosses i suculentes produeixen relliscades que et beneficien Relliscades de treva Régals de la llum

A la jungla no és culpable ningü Tothom hi neix assassi

o  mort o morir o morts de pànic

Sebollits i negats Sang Mort La Vergonya Jo me'n vaig. ¿tu què fas? Si véns amb mi aixi sabré on anar ¿On anirem? A tallar-te el cap en un pilô.

S'obria pas a cops de destral Es menjava Em vaig menjar part del transcurs entre els grans vius de la terra Els grans de la ida per a mirar d'entendre què manava La veu deia —Mata en Garcia—

Entre les grans fulles verdes ben retallades que. com talls de végétal gruixut i foires de beina vivent tapaven i abraçaven la pell végétal Les rels i els nusos de fusta més

durs i tones d'insectes i de feram vessades a les ombres de la tela humides que com embornals desesperats drenaven la temperatura i la transpiraciô tan forta de la zona inacabable Tôt ben embolcallat i com més avançava més fondo em semblava l'estomac luxuriant de la jungla que ténia hipnotitzades totes les feres fora de tu i dels nostres amies, turistes ridiculs de la mort.

Les rels molsudes i el tapis de vegetaciô silvestre Jo m'hauria tirât alla mateix de cap contra el cap trencat d'en Garcia mort, és aixi la guerra. l'artèria més grossa i reconeixedora del mon perô el cor encara quedava molt lluny. I jo caminava cec per la llum i els meus amies igual Tots extraviant demanant una mica d'aigua un xic d'ajut per a refrescar les esquenes capolades per la llum que atiava les nines dels ulls fins que les feia girar i les rebentava carrisquejant d'angünia; incomprensibles.

Fang Palla Entrebancs Empassegades Suor Afanv Pastat Recollir l'afany

Recompilar els interessos L'afany de la térra que ja corre pels turmells Els peus són seus ja me'ls tornará algún dia en algún lloc sota un altre eos Telons densos, espessos d'insectes i núvols asfixiants de fang que giten els ocells més trapicáis del

món Les altes cimeres dels arbres gegants! Tot i amb aixó el cor continua buscant un bar! Perqué també és real! Paraigües gegants de fulles i branques sota el sol despietat que recorre el seu curs i cau com una bala de foc durant tot el dia com un pésol foll i famós i únic sois persuadit per la nit sonora Sobre la nit es desfá el Sol i es refreda Exércits multitudinaris d'insectes afamats ens vénen al darrere Núvols calents Igual que una marea de vegetáis encalca en onades la distinta llum encegadora del silenci i la caiguda vertiginosa de la temperatura i núvols de pols

i  mosquits Exércits embalats d'insectes voladors núvols calents tebis i directament freds Trompetes Destrossadores Muntanyes de sorolls i crits d'existir de milers de milions de bars compromesos.

Ets al servei del millor. et repeteixes. Entre les dones que van a collir al camp i les que vénen de collir del camp no s'acaben de decidir i quan ho fan ja són fora

Cullen el camp Frueixen de la terra i obliden que són una altra cosa Deixen que les formigues els facin niu a les orelles, els parasits ais cabells. Només quan un ramat d'egües arrasa la cruesa del paisatge es desperten i recorden que les llavors se'n

van al Hit dels ulls i quasi no triguen gens a brollar

Matar en Garcia Esclafant-li el cap Eli caminava a davant Dos o tres dels nostres amics entre tots dos però jo només veig el dateli blanc més blanc que mai d'en Garcia brandant amb lassitud davant meu sempre a davant

Vull veure aquest dateli blanc tenyir-se de roig i de seguida inundar-se de petits insectívors i paràsits de la jungla. El vull veure abans que jo també em mori Vull que sigui aquesta la meua darrera feta La proesa d'un miserable Morir matant Morir matant a la jungla Els mosquits no dirán res Només viuen unes quantes hores i demà quan el sol escombri amb espasa de foc

i  ensopiment des que despunti el dia la primera cosa que farà serà eixugar, estirar, endurir els nostres cossos que sempre i fins al darrer moment van estar apuntant cap a un bar.

 © 2019 Begoña Egurbide