Recorre la producció artística del segle XX, un desig d’expandir la imatge més  enllà dels seus límits, un desig d’ interacció que permeti a l’espectador responsabilitzar-se de la mirada i de la representació.

Aquest desig s’ha vist pertorbat per l’aparició invasiva de les eines digitals i l’ús indiscriminat de les noves tecnologies que domina els diferents nivells narratius des dels quals registrem i interpretem  la imatge; La tendència habitual a posar en imatges l’existent, dilueix la diferència entre representació visual i visió. 

No obstant això, i malgrat el que s’ha dit, per fer un retrat del món segueix sent necessari allunyar-se d’ell: El problema no és la producció d’imatges sinó establir un acord amb l’existència que ens permeti una adreça, que ens permeti fer el que fem- pintures, quadres, vídeos, fotografies, instal-lacions, perfomances_ per trobar un lloc en el qual existir, un trajecte que sempre assenyala adreces oposades.

La imatge Expandida respon al desig de veure, per deixar-se portar per la intuïció que intenta donar forma al pensament posant en imatges l'existent.