EL DELICTE DE LA MIRADA DEL NEN. Luis Ángel Abad

La memòria és el territori en el quai es posa al descobert que en el coneixement hi ha una cruïlla. La rememoració de la infantesa és el moment en el qual entreveiem que el trànsit cap al terreny de la memòria ens ha posât al caire d'un abisme. El coneixement recolza sobre una projecció que ens cons- trueix de manera culpable. En la infantesa, que només pot ser rememorada, hi resideix excepcionalment la sensació d'un vertigen revelador.

L’art és capaç de recordar-nos aquesta conseqüència tràgica sense consumar, en fer-ho, la possibilitat del sentiment de félicitât. Més aviat diriem que ofereix justament la félicitât en l'experiència pletòrica d'ambivalència, de trànsit, d'un canvi d’estat, mitjançant un principi crematistic que constitueix en sentit estríete la sublimado com una opciò vital positiva.

Però si rememorar neix sempre de l’amplitud de la il lusió, en un mon que l'ha perdut per un excès d’imatges, aquesta dificultat clou la possibilitat de la mateixa infantesa. Quan no ens és possible ser infants tot està definitivament perdut, ja que el coneixement ha tancat el seu cicle pervers.

L'obra recent de Begoña Egurbide cerca una via de fúgida enfront d’aquesta fatalitat, qüestionant-la des de les seves arrels. Veient com es clouen els recursos expressius des de la propia experiència, l’artista ha trobat en la fotografìa un carni insospitat. Insospitat perqué, aparentment, es tracta d’un mitjà explotat i perqué maneja un objecte gastat, però sobretot perqué, des de l'àmbit artfstic, recorre a una tècnica que redunda en una utilització illusio¬nista de la fotografia, transportant-la a un marc receptiu dominât per un to aparentment comú, revitalitzat, que obliga l’espectador a adoptar una actitud mòbil.

En recuperar la il-lusiò de l’experiència estètica, les construccions fotogràfìques de Begoña Egurbide descobreixen el seu potencial com a mitjà espe- cific. Es tracta d’un filò obert des de la memòria. Es produeix una adequaciò entre mitjans i fins. La reflexiò sobre la memòria a partir d’una seqüència d’imatges en moviment facilita la comprensiò intuitiva d’una construcciò que és discontinua, fragmentària, elusiva i dominada per les fantasmagories. Perduts en aquest escenari trobem un itinerari perillos que mena al Hoc en el quai arxivem les nostres emocions, un indret que se'ns ofereix com una caixa de Pandora car no podem preveure res sobre les conseqüències que ocasiona l’aprenentatge d’un accès progressiu als nostres records.

La imatge apareix i desapareix, el relat s’esquerda, se suspèn, i en aquesta suspensiò adquireix una plenitud significadora. És l'escena que haviem possat en marxa la que queda suspesa i posa en crisi un model de construcciò narrativa dominât per la cultura cinematogràfica, que ens projecta sobre la construcciò d'una escena en suspens.

La noció de fosa esdevé central i perd el seu carácter subordinai per postular la seva fugacitat com un fet fonamental. Sobre un territori que no s’arriba a conformar, els extrems d'una escena en marxa s’eludeixen, i amb la seva elusió s'evita una pretensió d'obvietat que amaga un rerefons moral. El reflex es traba aleshores en el mateix moviment, en l’impuls del desig, en la projecció existencial de Tèsser. S’activa així una pedagogia deconstructiva des del vessant narratiu fins al (o més enllà del) semìòtic. L’escena esclata en el meantime. El moment bigarrat entre dos plans provoca una deflagració deis aspectes racionals de la narrado. Per aquí cau l'escena com a narració moral, la fixació semiòtica del pía, la mateixa estabilitat de la preséncia de la imat- ge. Es condensa el plus fascinador del que estem veient, atés que ni tan sois la traballa del punctum no assegura res més que fugacitat de preséncia.

Ens trobem davant d'un breu aparell deconstructiu. Les conseqüències finals del seu poder regenerador són de llarg abast. Es tracta d'una fissura oberta al cor de l'aparell de construcciò narrativa contemporani. I per aquesta fissura s’esmunyen els pressupòsits de la persona, la seva condició cultural i emmascarada. Cau la condició moral de la narració i sorgeix la pulsió desiderativa de l'acció. Cau la fixació encotilladora del signe i s'imposen la voluptuo- sitat de la forma i la impressió intensiva del color. Cau, en fi, l'adult i ressorgeix l’infant. Es renova la capacitat creadora. La reflexió sobre la memoria i la infantesa es converteix aleshores en una recreació de la memoria i de la infantesa. Hi ha una pérdua de coneixement i el record de la seva volició original.

La nova mirada que s'obre en la contemplació incòmoda d'Infancia i Aprendizaje assassina i redimeix la imatge en convocar la nostra memòria des de l’epilèpsia narrativa. Ens podem tornar a recrear en el record d’una infantesa sense la quai estàvem bojos. El record de la infantesa ens recrea i l'art es torna a convertir en un motiu d’esperança. El coneixement es redimeix, ara que ja no és objecte de si mateix, i es torna a desplegar sobre el cosmos, con- tingut potencialment i expansivament, explosivament, en la mirada de cada infant. La felicitat depèn de saber mirar l’infant per poder mirar com l’infant. L'art consisteix a reconèixer i perpetrar aquest deliete.

 © 2019 Begoña Egurbide