ADORNO

De fet. en un sol quadre s'hi troba tota la pintura. En un sol quadre. Amb un sol quadre es diria. s'expressaria tot; llavors, què és el que motiva a fer no un. sino dos. tres. quatre, cinc. sis. cinquanta, i, segon. què és el que motiva que aquests s'agrupin de manera naturai en seccions de tres. sis. que per la seva banda utilitzen determinades mesures, d'una manera simple —grans. mitjans. petits—.

Es clar. després de tots els anys que porto pintant, que el quadre és la meva unitat o. almenys. ho ha estat fins ara. Sempre he treballat sobre el quadre, fins i tot quan desenvolupo el sentit de la instai-lació. Sobre un quadre. I només m'he permès. coni a màxim. de fer «fraternitzacions». Al màxim que he arribat amb un quadre és a partir dels mateixos plantejaments per a realitzar-ne un altre. En realitat. i encara que sembli el contrari, ni tan sols he fet sèries. és a dir. variants. Cada quadre és un. ùnic. i pot formar un conjunt d'unitats que reforcen l’unic quadre que hi ha al darrere.

Parlar de «projecte» és contradir la idea d'un-unic-quadre-per- sempre. El

«projecte» és els diferents estadis o cares d'aquest quadre ùnic.

Un quadre no pot ser un instant. Un quadre bastaria per a definir-me però els necessito a tots; em sembla; i necessitem definir-nos constantment. Per això anem pintant. Vaig deixant constancia cada vegada perqué el quadre que he fet fa un moment, fa uns dies. fa uns anys. ja no em serveix.

Utilitzo. faig servir la pintura per a definir-me. Tal vegada, en això consisteixi ser un artista, resulta evident.

El quadre, per a mi. no és un misteri. Ni es tracta tampoc de la tela en blanc. El quadre ja està fet.

Sóc jo qui no està feta. Es el meu jo el que és en blanc. Es precisament per mor d'això que pinto, per a agafar-me a partir del quadre, del meu quadre que em fa a mi.

Moltes vegades un quadre és massa fácil, difícil.

Fonamentalment. el quadre es refereix al meu temps. el meu espai. la meva consistència. el meu volum. el meu ritme, el meu to. Però també es refereix als altres; els quadres d'altres que serien una mena d'ombra i senyal, necessària i precisa.

No utilitzo referències figuratives perqué em resulta més directa i clara la pintura. Els elements concrets destorbarien. Fa un

o  dos mesos he comenqat a utilitzar-los perqué ha aparegut el costat emblemátic de l'adorn. Físicament. m'ha vingut la consciéncia de pertányer a determinada coordenada de societat i geografía.

El quadre no és estátic. el quadre es mou. Canvia. 1 tot el que s'hi refereix, també.

Quan ho aconsegueixo és quan reps el que hi ha davall de la pintura. Alguna cosa, precisament, amb identitat i móbil.

Pero no és una metáfora. El quadre és el que tinc davant dels ulls i res més.

No és una al-legoria, vull dir que no es tracta de suggerir. de crear estats d'ánim o d'emotivitat.

Només puc pintar perqué sé que la pintura és capaq de ser per sí mateixa. La pintura que jo faig.

Malgrat tot, el treball de tots quan s'incorpora i s'entreteixeix forma un annexe testimonial, referencial. Tinc consciéncia d'aixó. pero mai mentre treballo, probablement perqué la cultura no és per sí mateixa.

L'esperit que requereix l'elaboració artística i l'obra de creació están en un

terreny verge i, d'alguna manera, inaccessible.

Sempre tinc la impressió de que m'estic situant. CoMocant-me a mi mateixa en

un lloc determinat. No sé com és aquest lloc ni on és i ni tan sois em preocupa, per endavant, perqué sé que en el mateix instant en qué sápiga el que ocupo, alguna cosa m’empenyerá a abandonar-lo. És aquesta una experiéncia vital comuna, una evidéncia dramática que tots patim. encara que el que de veritat és dramátic és que no sapiguem perqué tendim a l'absolut que una vegada i una altra ens dóna proves de la seva impossibilitat.

Un quadre em porta a un altre pero en realitat busco el mateix quadre. L'únic quadre possible. També tinc la impressió de que aquesta qüestió comenta i acaba en sí mateixa. Un joc de mossegar-se la cua que així i tot és el més real que em pot passar. No tinc res millor a fer. És el més real que sentó.

La qüestió és que quan ens posem davant del quadre. s'entengui. El problema és que quan algú es col-loqui davant el quadre, l'entengui.

Entengui qué es volia dir, qué pretenia; qué volia explorar, investigar, afirmar, reforjar.

On comença i on acaba. Per on agafar-lo. en una paraula. Que el quadre s'expliqui i que quan finalment algú s'hi coMoqui davant comprengui per on anaven els trets i potser caigui ferit al davant. quines raons varen portar a fer-lo

d'aquesta manera i no d’una altra qualsevol.

I, sobretot, a fer-lo en Hoc de no fer-lo.

Per on s'hi entra i per on se'n surt, d'on ve i cap a on es dirigeix.

I tot això ha de ser evident, perceptible. Si no és aixi el diseurs es perd, es romp, es tronca. No té codi, té llenguatge poc ciar o no en té.

I és que per damunt de tot qualsevol realització catalogada com a artística, del naturai que sigui. ha de reunir ordre i sentit.

Només en aquest cas. un treball artistic és capaç d'interessar-nos. Ordenar impressions, intuïcions, emocions. motivacions, sistemes racionáis i transmetre’ls, fer-los perceptibles de ser transmesos i conferir un sentit a aquesta disposició i ordre que hem establert.

Primer, una obra d'art ens ha interessai perqué ens ensenyava el modus d'una altra persona, ens fa compadir-la, que l’admirem, ens fa som ri u re, que compartim el seu mon, llavors ens mostra la nostra i. finalment, perquè ens ensenya la de tots: ens fa comprendre que no és la d'un individu sino l'expressiô de tots. Segons es présenta l'art és una mena de transacciô economica de l'esperit. l'art; una mena d'arranjament de comptes entre els sers humans, no sembla que vagi més enllà.

Aquesta és la culminaciô i el résultat del treball de l'artista (millor mort que viu); una glôria domèstica que imita amb débilitât la naturalesa. àdhuc d'aquells que treballen fora del curs reconegut.

Doncs bé, encara quan s'arriba a aquesta valoraciô a la baixa de l'art i per extensio de la vida, roman la impressiô de gravetat, encara que malgrat tôt hem d'estar molt a prop o bastant ben connectais i finalment hem aparegut al caire d'un cami decisiu pel quai transiten carros de foc que els profetes agafen al vol i els artistes aborden amb petites escales de l'univers. Una posiciô privilegiada l'ésser humà, l'artista.

 © 2019 Begoña Egurbide